Per Noam Chomsky
1. L’estratègia de la distracció. L’element primordial del
control social és l’estratègia de la distracció que consisteix a desviar
l’atenció del públic dels problemes importants i dels canvis decidits per les
elits polítiques i econòmiques, mitjançant la tècnica del diluvi o inundació de
contínues distraccions i d’informacions insignificants . L’estratègia de la
distracció és igualment indispensable per impedir al públic interessar-se pels
coneixements essencials, en l’àrea de la ciència, l’economia, la psicologia, la
neurobiologia i la cibernètica. “Mantenir l’Atenció del públic distreta, lluny
dels veritables problemes socials, captivada per temes sense importància real.
Mantenir al públic ocupat, ocupat, ocupat, sense cap temps per pensar, de
tornada a granja com els altres animals (cita del text ‘Armes silencioses per a
guerres tranquil) “.
2. Crear problemes i després oferir solucions. Aquest
mètode també és anomenat “problema – reacció – solució”. Es crea un problema,
una “situació” prevista per causar certa reacció en el públic, per tal que
aquest sigui el mandant de les mesures que es desitja fer acceptar. Per
exemple: deixar que es desenvolupi o s’intensifiqui la violència urbana, o
organitzar atemptats sagnants, per tal que el públic sigui el demandant de
lleis de seguretat i polítiques en perjudici de la llibertat. O també: crear
una crisi econòmica per fer acceptar com un mal necessari el retrocés dels
drets socials i el desmantellament dels serveis públics.
3. L’estratègia de la gradualitat. Per fer que s’accepti
una mesura inacceptable, n’hi ha prou aplicar gradualment, a comptagotes, per
anys consecutius. És d’aquesta manera quines condicions socioeconòmiques
radicalment noves (neoliberalisme) van ser imposades durant les dècades de 1980
i 1990: Estat mínim, privatitzacions, precarietat, flexibilitat, atur en massa,
salaris que ja no asseguren ingressos decents, tants canvis que haurien
provocat una revolució si han estat aplicades d’una sola vegada.
4. L’estratègia de diferir. Una altra manera de fer
acceptar una decisió impopular és la de presentar-la com “dolorosa i
necessària”, obtenint l’acceptació pública, en el moment, per a una aplicació
futura. És més fàcil acceptar un sacrifici futur que un sacrifici immediat.
Primer, perquè l’esforç no és emprat immediatament. Després, perquè el públic,
la massa, té sempre la tendència a esperar ingènuament que “tot anirà millorar
demà” i que el sacrifici exigit podrà ser evitat. Això dóna més temps al públic
per acostumar-se a la idea del canvi i d’acceptar-la amb resignació quan arribi
el moment.
5. Dirigir-se al públic com a criatures de poca edat. La
majoria de la publicitat dirigida al gran públic utilitza discurs, arguments,
personatges i entonació particularment als nens, moltes vegades propers a la
debilitat, com si l’espectador fos una criatura de poca gran o deficient
mental. Com més s’intenti buscar enganyar a l’espectador, més es tendeix a
adoptar un to infantilizant. Per què? “Si un es dirigeix a una persona com si
ella tingués l’edat de 12 anys o menys, llavors, en raó de la
suggestionabilitat, ella tendirà, amb certa probabilitat, a una resposta o
reacció també desproveïda d’un sentit crític com la d’una persona de 12 anys o
menys d’edat.
6. Utilitzar l’aspecte emocional molt més que la reflexió.
Fer ús de l’aspecte emocional és una tècnica clàssica per causar un curt
circuit en l’anàlisi racional, i finalment al sentit crític dels individus.
D’altra banda, la utilització del registre emocional permet obrir la porta
d’accés a l’inconscient per implantar o empeltar idees, desitjos, pors i
temors, compulsions, o induir comportaments …
7. Mantenir al públic en la ignorància i la mediocritat.
Fer que el públic sigui incapaç de comprendre les tecnologies i els mètodes
utilitzats per al seu control i la seva esclavitud. “La qualitat de l’educació
donada a les classes socials inferiors ha de ser la més pobre i mediocre
possible, de manera que la distància de la ignorància que planeja entre les
classes inferiors i les classes socials superiors sigui i romangui impossibles
d’assolir per a les classes inferiors.
8. Estimular al públic a ser complaent amb la mediocritat.
Promoure el públic a creure que és moda el fet de ser estúpid, vulgar i
inculte.
9. Reforçar la autoculpabilidad. Fer creure a l’individu
que és només ell el culpable per la seva pròpia desgràcia, per causa de la
insuficiència de la seva intel·ligència, de les seves capacitats, o dels seus
esforços. Així, en lloc de rebel·lar-se contra el sistema econòmic, l’individu
es autodevalua i es culpa, el que genera un estat depressiu, un dels efectes és
la inhibició de la seva acció. I, sense acció, no hi ha revolució!
10. Conèixer els individus millor del que ells mateixos es
coneixen. En el transcurs dels últims 50 anys, els avenços accelerats
de la ciència han generat una creixent bretxa entre els coneixements del públic
i aquells posseïts i utilitzats per les elits dominants. Gràcies a la biologia,
la neurobiologia i la psicologia aplicada, el “sistema” ha gaudit d’un
coneixement avançat de l’ésser humà, tant de forma física com psicològicament.
El sistema ha aconseguit conèixer millor l’individu comú del que ell es coneix
a si mateix. Això significa que, en la majoria dels casos, el sistema exerceix
un control més gran i un gran poder sobre els individus, més gran que el dels
individus sobre ells mateixos.
