Extracte del llibre "Bredam, El canto de amor"
(http://xa.yimg.com/kq/groups/19698501/322117340/name/Del+Bredam.doc)

En el silenci indescriptible marxa el més savi dels consells, la paraula més dolça, la veritat més pura. És en el camí del silenci on es construeixen les grans bases, els més forts fonaments, els més elementals pensaments que transmeten la pau dels temps. Les accions més nobles naixen del silenci. Cada paraula sense pronunciar és doblement poderosa si naix del silenci amb què es manifesta el pensament. El silenci és la clau per a detindre les ambicions, els ímpetus, les energies desbordades. El silenci nodreix el pensament perquè és la seua essència.

La tristesa es duu millor en el silenci perquè les emocions intenses són d'origen personal. Ningú sent amb la mateixa intensitat, per això no és possible sentir igual. Només és possible sentir en silenci i en solitud. El silenci i la solitud són complementaris. La solitud és el silenci de l'ànima i el silenci és la solitud de les paraules. La paraula és un do tan bell que és millor deixar-la anar solament quan és estrictament necessari. El silenci és la veu del cor parlant amb tu. És el que expressa el teu cor. Per això cal escoltar el que diu el cor en silenci i si és necessari deixar al cor expressar amb el verb. El que es diu poques vegades és igual al que se sent. Un bell ensenyament és la que ens conta l'origen de l'eco.

L'eco va ser creat perquè sempre recordes que el que dius sempre regressarà a tu. Va haver un temps que les grans batalles es van lluitar usant la paraula. Eren paraules com fletxes i dards enverinats que causaven desolació, mort i plor. Un dia que els pobles estaven quasi exterminats, es van reunir i van decidir demanar ajuda i consell al vell mestre de la muntanya. Tres governants van marxar durant tres dies i al arribar li van demanar consell davant la imminent destrucció de la seua raça. L'ancià semblava no escoltar la comanda dels governants. Només observava l'infinit a través dels seus ulls color mel. Un d'ells omplint-se de fúria incontenible va llançar una paraula mortal cap al mestre de la muntanya. Després de proferir-la, al cap d'uns instants la mateixa paraula es va escoltar per tres vegades més abans que l'agressor caiguera abatut immediatament als peus d'aquest. Els altres dos li van mirar sorpresos i van regressar amb l'ensenyament que el silenci és el millor escut a les paraules d'ira i odi. Des d'aqueix instant aquell poble va trobar en el silenci el millor escut, el millor instrument de pau, la millor pregunta, la millor resposta.

El silenci és l'eloqüència del cor. Només en el silenci aprens a escoltar. Si escoltar és la raó de la comprensió, el silenci és la raó de la saviesa. Però per ventura el callar és el mateix que el silenci? Calla l'au quan arriba un nou dia? Calla l'aigua del riu en trobar el seu camí al mar? Calla el plor del dolor en cada ésser? Mai deixes sense paraula el que estremeix el teu cor. És per això que l'au canta amb l'alegria d'un nou dia, l'aigua del riu per tornar al mar, el plor del dolor per escapar del cor. Encara en aquests actes hi ha silenci, perquè ve de l'essència mateixa.

Alguns solen dir que el silenci és l'absència del so. El silenci és l'equilibri del so. Si dues ones de so amb la mateixa intensitat i en sentit contrari es troben, llavors, es produeix el silenci. Per això no podrà existir el silenci sense l'equilibri del verb en tu. Que les teues paraules siguen el reflex fidel d'un ànima noble, perquè quan isca regresse a tu amb la mateixa intensitat que com es va anar. Només així sabràs que el silenci li va donar en justa mida l'equilibri a la teua ànima, a la teua ment i al teu cor.

El silenci és la primera eina per a saber si el món al teu al voltant t'escolta i tu l'escoltes a ell. S'aprèn a escoltar en el silenci, però s'aprèn més a sentir quan aprens a escoltar. Sé llavors com el silenci, aparentment inexistent però fermament útil i recorda sempre açò:

• Qui coneix el silenci diu més amb menys paraules.
• Qui coneix el silenci pensa més de dues vegades el que vol dir.
• Qui coneix el silenci parla de cor a cor
• Qui coneix el silenci calla primer, després observa i finalment decideix la utilitat de la paraula
• Qui coneix el silenci venera el valor sagrat del verb
• Qui coneix el silenci exerceix control de la seua existència
• Qui coneix el silenci coneix la llum de l'existència suprema.